El silenci de les papallones

Aquest és el curtmetratge El silenci de les papallones, de la Clàudia Tamayo de 4t d'ESO. El passat febrer alguns alumnes es van presentar al concurs Projecta't, del Punt Jove de Vic. Dels relats guanyadors se'n va fer un curtmetratge, i aquí teniu el de la Clàudia, on l'actriu principal és la Montse Pujol, també de la nostra escola. Cliqueu el següent enllaç per veure'l. Esperem que us agradi:

El silenci de les papallones

1 x 1 = 1

Article publicat a la revista Educa43, el desembre de 2010

Com que aquesta gran revista va sobre experiències educatives, aquí us en llanço una de bona, l’u per u. Per tots aquells que no sabeu què vol dir, el projecte u per u s’ha iniciat aquest any a les escoles de Catalunya i consisteix en què cada alumne de secundària tingui un ordinador portàtil per fer classe. D’aquí ve el nom, un ordinador per cada nen/a: u per u. Amb un parell de mesos immers en aquest projecte puc entreveure els punts forts i els punts febles d’aquest experiència, intentaré donar-ne la visió més objectiva possible.

Tot va començar a finals del curs passat, el 2009-2010. En una de les últimes reunions ens van proposar als professors llançar-nos en aquest projecte. Al ser un projecte inicial, es tractava de dur-lo a terme només en tres àrees de primer d’ESO durant aquest primer any de vida. La idea és que a partir dels següents cursos s’hi vagin afegint més àrees pels alumnes que vindran i pels que han començat l’experiència enguany. Des de les àrees que ocupo, català i matemàtiques, vam acceptar només els segons. Jo no ho veia gaire clar, principalment perquè penso que els nois i noies d’avui dia ja passen massa hores davant d’una pantalla (televisió, ordinador, mòbil, playstation...). Però, tot s’ha de dir, l’eufòria de ser prop de final de curs i veure les vacances a la cantonada em fan dir que sí a tot cada any, així que vaig acabar acceptant. Per moments penso que vaig encertar, altres estones penso “mare meva on m’he ficat, en què estaria pensant?”.

La cosa es va complicar força a mesura que, durant els darrers dies de curs, anaven apareixent representants d’editorials que ens oferien els seus llibres digitals. Era desesperant veure com arribaven tots amb gairebé una mà a cada ou, si em permeteu l’expressió. Portaven el seu portàtil però a l’hora de mostrar-nos el llibre digital, sempre els petava alguna cosa o fallava la connexió a internet i t’acabaven dient allò de “bé, ara no funciona, però no patiu, això es veuria de tal manera...”. Ells, pobres, també ho passaven molt malament perquè els tocava explicar-nos una cosa que no estava encara a punt i tenien la missió d’engrescar-nos amb els seus materials. “Mare meva”, vam pensar tots, “si a ells ja no els funciona imagina’t com ens trobarem nosaltres dins l’aula amb una vintena de nens i nenes a sobre”.

La veritat és que un dels defectes del projecte u per u és que s’ha iniciat amb massa presses i ha agafat les editorials desprevingudes. Possiblement, això ha estat perquè els actuals governants tenien ganes de començar l’experiència abans d’acabar el seu mandat. El cas és que totes les editorials han hagut d’anar a corre-cuita per confeccionar els seus llibres i materials digitals. Alguns realment han fet llibres de qualitat, d’altres s’han limitat a oferir el mateix llibre de paper passat a format pdf. El cas és que cap editorial es volia quedar enrere i perdre tot aquest gran mercat que s’obria amb l’aparició de l’u per u. Però ja se sap que les presses són males companyies...

Després d’un estiu preciós vam començar el curs 2010-11 i és aleshores quan vaig veure clarament que m’havia ficat a la gola del llop. Al munt de feina que ens cau a sobre cada inici de curs, calia afegir-hi tot aquell projecte. De totes formes no tot eren males notícies. L’escola havia treballat de valent durant l’estiu i teníem connexió wifi a totes les aules, amb el munt de possibilitats que això ofereix. Tenir internet a tot arreu permet poder gaudir a l’instant d’un munt de recursos educatius. A més, cal afegir-hi quatre aules que s’havien adaptat exclusivament al projecte. Això vol dir disposar d’endolls a tot arreu i, el més important, disposar d’una pissarra digital amb un projector fixat. És a dir, que en qualsevol moment, endollant un parell de cables jo puc projectar tot allò que vulgui. Des de vídeos de youtube a pàgines web sobre qualsevol temàtica, a més de poder projectar els meus exercicis prèviament escanejats. A més, amb la possibilitat d’interactuar amb tot això mitjançant un llapis digital o, encara més fàcil, amb un simple retolador vileda. La pissarra de guix i tots els seus encants acabaven de morir. Gràcies per tots aquests anys!, però amb aquest canvi no t’enyorarem.

Amb tot aquest ventall de possibilitats per a totes les assignatures que imparteixo, ja només quedava el problema més gran, el llibre digital per a la meva classe de mates. Me’l vaig estar mirant i, tot i que la idea és bona, l’editorial que ens ha proveït penso que no ha fet un bon llibre. Almenys per a mi, ja que jo dono classe a un grup C de matemàtiques, un grup que té un nivell més baix i que avança més a poc a poc. El llibre digital no em serveix massa, i reconec que l’utilitzo molt per sobre. Tampoc el descarto, doncs algunes coses bones hi ha, i a més no vull que ningú pugui dir que no l’estic fent servir. I és que els pares han pagat molts diners per aquests ordinadors. Valen 300 euros i n’han hagut de pagar 150. Els altres 150 els ha subvencionat el Departament d’Educació.

Els ordinadors són de tipus netbook, és a dir, són pràctics però també senzills, i han de durar a cada alumne fins a 4t d’ESO. Això són quatre anys i encara tinc dubtes de si ho aconsegiurem. Alguns ja han tingut alguna fallada afortunadament coberta per la garantia, però algun que altre ja ha rebut algun cop mortal per deixadesa de l’alumne/a. Bé, el temps dirà, veurem quan arribem a quart com estem. El cas és que tot i la meva decepció amb el llibre digital que tinc al davant, em veig una mica pressionat a utilitzar-lo. Veig molt clar que en una assignatura com les matemàtiques no hi ha res com el paper i el llapis i, en tot cas, els materials digitals han de servir de suport extra. En d’altres assignatures potser estan tenint més sort, com és el cas de les naturals o tecnologia, unes assignatures molt més visual que permeten utilitzar imatge i vídeo. Però les matemàtiques... què voleu que us digui, no em convenç.

El que sí em convenç és l’entorn virtual que ens connecta a tots els de la classe. Amb l’accés a internet i amb el sistema creat per l’editorial que hem adquirit, jo puc enviar deures als meus alumnes, els puc passar correus individuals o avisos col·lectius, ells em poden demanar o consultar tot el que els sembli... També em poden enviar exercicis fets en línia i aquests m’arriben corregits i puc saber quan han tardat, quants intents han fet, etc. Bé, tot plegat no ho hem explotat massa encara, i també haig de dir que algunes coses encara no acaben de funcionar del tot perquè, com he comentat, les editorials van de cul intentant que funcioni tot a cadascuna de les escoles.

Tot plegat, tant les coses positives com les negatives, em fan adonar que el futur en educació, agradi més o menys, ja ha arribat. Estem immersos en aquest nou sistema d’ensenyar i aprendre, basat en els ordinadors, i això anirà cada cop a més, no és pas una prova pilot passatgera. En poc cursos tots els alumnes tindran el seu ordinador i s’impartiran de forma digital la pràctica totalitat de les assignatures. M’adono que, en certa manera, som conillets d’índies, i que totes les errades i mancances que em trobo a diari, estaran solucionades d’aquí poc temps, i que són bones per poder millorar d’aquí en endavant. Vaja, que en poc temps ens hi haurem acostumat, pares, alumnes i professors. És com tot a la vida, sempre que hi ha una innovació apareixen llums i ombres, però ens hi acabem adaptant. També semblava que el mòbil, per posar un exemple, era un caprici de quatre persones comptades i ara tothom en té i en depèn. Potser d’aquí un parell d’anys, si aquesta revista segueix amb el futur prometedor que m’ensumo, us tornaré a escriure per explicar-vos si ens n’hem sortit amb l’u per u.

Jordi Barrera Arboix

Les cròniques perdudes de la felicitat

La mare em crida des de baix. Li responc amb un “ja baixo”, agafo les últimes coses i m’afanyo a abandonar la meva habitació. Quan sóc a baix obro l’armari, em poso la jaqueta de més a la dreta, la meva preferida i surto al carrer. Allà m’espera un cotxe amb la meva mare al volant. Al cap d’un moment ja estic asseguda al seient del copilot, preparada per marxar. La mare arrenca el cotxe i es passa els primers deu minuts de conducció donant-me consells de bona educació i prohibint-me coses. Començo a estar avorrida de veritat quan passa un miracle: ens trobem en un embús i la mare comença a cridar i llençar insults pertot. Sospiro i miro indiferentment a la finestra. I aleshores recordo com he arribat fins aquí.

Em dic Elsa Escarlota, i sóc una adolescent normal aficionada a la moda, a les novetats, al manga i a Internet. Passo la major part del meu temps lliure pensant i escrivint fics per una pàgina web: fanfictions.es. Un fic (de fiction, en anglès) és una història fictícia escrita pel fan d’un tema concret, utilitzant el seu món i personatges i, de vegades, afegint-hi coses noves inventades per l’autor. Hi ha fics de llibres, pel·lícules, famosos... i de sèries manga. Aquest són els que escric jo. Sota el sobrenom de Holic escric fics de diverses sèries, però la que més m’agrada, i sobre la que més he escrit és “Les cròniques perdudes de la felicitat”(“HRC”, de “happiness reservoir chronicles” a partir d’ara). Conta la història d’una noia que perd els seus records i, per ajudar-la, el seu millor amic i dos nois més van a veure a una vella sàvia que els diu un seguit de coses que han de fer perquè recuperi la memòria. El meu personatge preferit (i el que rep més en les meves històries) és la vella que els encomana les missions. Es diu Yuko, i per molt vella que sigui és bastant guapa.

El cas és que un dia estava navegant per aquesta pàgina web quan vaig veure un fic que em va semblar interessant, i com que no era massa llarg vaig decidir llegir-lo. La història, d’HRC, era molt bona, però el que em va sorprendre més va ser veure que estava molt ben escrita. A més a més, semblava que a l’autor també li agradava la Yuko, perquè la feia quedar molt i molt bé. Vaig mirar qui era el responsable d’aquell text. Sota la imatge d’un gat blau amb ales hi havia el seu sobrenom: Happy. Vaig mirar el seu perfil i vaig descobrir que tenia més o menys els mateixos gustos que jo, així que vaig decidir contactar amb ell. Li vaig deixar un missatge presentant-me i demanant-li que fóssim amics, i va ser contestat l’endemà:

Estimada Holic,

Serà un honor per mi ser amic d’una damisel·la tan amable com vos. Espero que ens puguem posar en contacte aviat.

Happy

Al principi aquest missatge em va semblar una mica exagerat, però de seguida em van enamorar aquelles paraules tan delicades escrites per a mi. Li vaig enviar un altre missatge agraint-li la consideració, però que m’agradaria que em parlés com a una amiga i no com a una princesa. El dia següent em va arribar la resposta. Deia que ho intentaria, però que no sabia si podria aconseguir ser tan mal educat amb una senyoreta. Em vaig posar vermella en llegir-ho, i vaig sentir que m’havia enamorat.

No vam tenir contacte durant dues setmanes, però un dimecres me’l vaig trobar al xat. Vam xerrar durant hores i el vaig poder conèixer millor. Es diu Natsu i viu a quaranta-sis quilòmetres i mig de casa meva. Però el millor de tot és que al final em va convidar a una festa molt popular de famosos per conèixer-me. Deia que hi podia convidar algú, i que si volia podia ser el seu acompanyant. En aquell moment estava tan contenta que no em vaig parar a pensar com podia ser que anés a un lloc així. Per descomptat, vaig acceptar.

Arribem davant la porta d’una mansió enorme. Després de sortir de l’estat de perplexitat inicial la mare em desitja sort i em diu que em vindrà a buscar al cap de tres hores. M’acomiado, surto del cotxe i dono un cop d’ull als voltants. He quedat aquí amb en Natsu, però per aquí a prop no hi ha ningú. Al cap d’uns minuts apareix per la cantonada un nen. Té els cabells curts, punxeguts i negres, però té un somriure feliç al rostre. Va molt ben vestit. Per sorpresa meva se m’apropa i em dirigeix la paraula:

- Hola, tu deus ser l’Elsa,oi?

- Eh? – em pregunto com sap el meu nom

- Em dic Natsu, però em pot dir Happy, senyoreta – em fa una reverència i em mirà esperant una resposta.

- Emmm... – aconsegueixo pronunciar sortint de la sorpresa – Hola, jo sóc l’Elsa, però em pots dir Holic si vols.

- Més val que ens diguem pels noms veritables – diu ampliant el seu somriure – i si ho desitges intentaré parlar-te una mica més col·loquialment.

- Sí, es clar.

Mantenim una estona de conversa en la qual li pregunto com és que l’han convidat en una festa així. M’explica que el seu germà gran és una mica famós i que li van donar tres invitacions, una per a ell i dues per convidar a qui volgués. Aleshores en Natsu li va demanar si ens les donava. Sembla que va acceptar de bon grat. Decidim entrar a la mansió on es celebra la festa. Darrere la porta trobem un jardí amb moltes taules de menjar, una gran piscina i un munt de gent famosa que xerra animadament. A mesura que vaig reconeixent cares noto que el meu cor es va emocionant. Menjo una mica i xerro una bona estona amb en Natsu sobre HRC, la Yuko i el que tenim pensat per als nostres pròxims fics. A mesura que passa l’estona vaig coneixent gent. M’emociono quan alguns cantants em dirigeixen la paraula, i sóc feliç en conèixer actors i tota mena de persones amb els quals de seguida ens fem amics. Quan ja començo a estar cansada i a tenir la llista de correus dels meus nous amics plena, en Natsu decideix que ja és hora de presentar-me el seu germà. Em guia fins a l’altra punta del jardí, on el veig per primera vegada.

Repenjat a la paret amb una copa plena de suc a la mà hi ha el noi més guapo que hagi vist mai. És alt i fort, i els cabells curts i llisos d’un color lleugerament més clar que els del seu germà petit estan una mica despentinats a causa del vent que bufa. Els seus ulls castanys mostren un moment de sorpresa quan ens veu, i de seguida els seus llavis dibuixen un somriure. Ens hi acostem i em presento de seguida. Al cap d’uns minuts ja estic informada que es diu Kidd i que és el creador d’una pàgina web important. Em diu que sóc molt simpàtica i em demana si podrem seguir en contacte a través d’Internet. Accepto de seguida i abans que pugi ficar-me gaire en la conversa que acabem d’iniciar m’adono que és molt tard i que haig de marxar. Em disculpo i m’acomiado educadament. M’agraeixen que hagi vingut i m’acompanyen fins a la porta.

La setmana següent penjo a la web el meu nou fic: “HRC, no hi ha res com quedar-se a casa”, on la Yuko va a una festa on es comet un assassinat. El president d’una empresa, que és molt bon detectiu, descobreix al culpable en quaranta minuts. Es veu que la víctima era professor d’una escola reconeguda que li va robar la feina a l’assassí, i per culpa d’això aquest va tenir un desamor amb la seva nòvia. Potser no és gaire lògica, però em va semblar una història divertida.

Durant els mesos següents mantinc el contacte amb en Natsu i el seu germà, que cada dia em sembla més encantador. De fet, hem quedat aquest diumenge per anar al cine a veure una pel·lícula que es diu “no juguis mai amb una grapadora”. Suposo que es pot considerar una cita, però la pel·lícula no serà massa romàntica. Qui sap, potser fins i tot aconseguiré alguna idea per la pròxima aventura de la Yuko... De qualsevol manera, jo m’hagués estimat més veure l’última pel·lícula de “les cròniques perdudes de la felicitat”.

ALBA MASNOU, 2n b

JOCS FLORALS

En el següent enllaç que hi ha al final d'aquest text, podreu veure tots els treballs guanyadors dels Jocs Florals dels alumnes de Primària de l'Escola Sagrat Cor de Jesús de Vic. Per obrir-lo, cal que cliqueu l'enllaç. A continuació se us obrirà una pàgina on hi apareixerà un cronòmetre. Quan aquest arribi a zero, cliqueu on posa "regular download" i automàticament se us descarregarà un arxiu de Word amb tots els treballs dels Jocs Florals que han fet els nens i nenes de primària de l'escola.

Esperem que en gaudiu!

TREBALLS DELS JOCS FLORALS

Raquel

AUTORA: SIMÓ, Isabel-Clara
TÍTOL: Raquel
EDITORIAL: Columna
COL·LECCIÓ: Columna Jove
LLOC D'EDICIÓ: Barcelona
ANY: 1991
PÀGINES: 122

Raquel, ha estat un llibre bastant interessant ja que l’autora pretén que els seus lectors se sentin identificats amb la protagonista, i en aquest cas l'objectiu s'ha complert. Al llibre hi han aparegut moments amb més diversió i moments amb menys, però globalment ha set de molt distret.
Crec que Isabel-Clara Simó ha escrit una gran novel·la i, a més, s'ha posat al lloc d'una adolescent, la qual cosa és més difícil. Suposo que s'ha centrat en quan ella era una adolescent de 17 anys, i ho ha reproduït al llibre. També podria ser que no s’hagi centrat amb ella, sinó amb una persona del seu ambient. En realitat, no tinc ni idea de com s'ho ha fet, però ha escrit una gran història, d'una noia com les altres. Jo us invito a llegir-vos aquest llibre ja que us divertireu molt i, a més a més, podreu entendre coses de la vida.

Marc Sánchez Díaz

La última canción

Autor: Nicholas Sparks

Aquest llibre m'ha agradat molt perquè tracta sobre una adolescent la mare de la qual l'obliga a passar un estiu amb el seu pare. Per ella és el pitjor que li podia fer, ja que porten 3 anys separats i ella mai ho va superar. Gràcies a aquestes vacances ella descobreix els diferents amors que et pot donar la vida, com l'amor que existeix entre pares i fills, l'amor per la música i, el més important per a ella, el primer amor per un noi.

Judit Ortega

Els sense rostre

Aquest llibre és d’una col·lecció, i és el tercer i últim. Per seguir la història,

t’has de llegir el primer i el segon llibre. La història tracta d’una noia i d’un esquelet que tenen poders màgics, i controlen els quatre elements: l’aigua, la terra (que només és per protecció), el foc i l’aire. Però la noia viu en una família normal que no sap res sobre la seva vida secreta. L’Skulduggery i la Valquíria, així és com es diuen, investiguen quatre assassinats de teletransportadors.

Investigant, troben un grup de dolents que es deien Diableria, que es podrien haver tornat a ajuntar i fer una conspiració per fer tornar els Sense Rostre, que eren uns déus molt poderosos tancats per sempre en una altra dimensió. Per fer-los tornar, necessitaven l’Ancora Isme i un teletransportador, l’Skulduggery i laValquíria. En troben un que es diu Fletcher Renn i el posen sota protecció. Però laDiableria aconsegueix robar l’Ancora Isme del Santuari i segresten el cap del Santuari: en Thruid Guild. La diableria i l’Skulduggery, la Valquíria, la Tanith i l’Abominable, es disposen a fer un intercanvi: en Thurid Guild per en Fletcher Renn, o si no, matarien en Guild.L’Skulduggery i la Valquíria, van anar a demanar ajuga a uns nigromants, que són uns mags molt estranys , misteriosos i foscos que controlen el poder de la foscor. Els volen per si hi havia batussa, i hi accedeixen.

El dia de l’intercanvi, en Sanguine de la Diableria els va a veure a la seva botiga per fer tractes: els segrestats caminarien alhora en direccions oposades i es creuarien al mig del camí. Però l’abominable, l’obliga a dir les trampes que vulguin fer, i elsdiu que en Guild porta una bomba. I comença la batalla i els nigromants apareixen sobtadament i la Diableria ha de fugir per falta de forces. L’Skulduggery i la Valquíria van anar a demanar a una vella amiga una arma prou potent per matar els sense rostre i la troben: el Ceptre del Antics, que permet convertir en pols tot el que el seu raig negre i resplendent toqui, però només el pot fer servir la Valquíria perquè ella descendeix dels Antics.

El dia marcat, la Diableria va al lloc de la porta però l’Skulduggery, la Valquíria i els altres el segueixen. La sicaria Rose de la diableria i en Krav els descobreixen i els ataquen, mentre en Batu i En Fletcher obren la porta. Arriben uns mil homes buits, que són de paper i molt dèbils i la cosa es complica. A mitja lluita arrive cent Tallants, que són aliats, en Meritorius i la Xina, i es gira la truita. Al final es colen tres Sense Rostre i posseeixen tres cossos: d’en krav, d’en Batu i de la Rose. La Valquíria destrueix la Rose amb el Ceptre, però el Sense rostre d’en Krav li agafa i li destrueix, pel raig de llum que en surt el converteix a pols. Encara en quedava un i l’Skulduggery li diu a en Fletcher que torni a obrir la porta per fer-lo entrar. Quan l’obre l’atrau una gran força i desapareix, però del forat en surt un tentacle viscós i s’emporta l’Skulduggery cap a dins per sempre més. En Wreath, que és un nigromant, li diu a la Valquíria que pot fer tornar l’Skulduggery si troba la seva autèntica calavera i desapareix.

És un llibre molt bo perquè sempre passen coses i aventures i al final et deixa molt intrigat pel que passarà al següent llibre.

Aniol Roca